L’hàbit no fa al monjo. Encara que la mona es vesteixi de seda… dos exemples del refranyer que parlen de les vestimentes. Des de sempre, o almenys des que decidim cobrir el “pecat original” de la nuesa, han estat complements indispensables en les nostres vides. En societats antigues, l’abillament marcava de manera determinant la pertinença a una classe social. Amb el temps i la producció en sèrie, i encara que les marques continuen marcant (valgui la redundància) el nivell adquisitiu de qui les llueix, la moda ha aconseguit difuminar fronteres entre individus. Actualment, podem veure a dones poderoses i riques amb un model de Mango o Zara o a la veïna del cinquè lluint una bossa de Chanel, per al qual ha estalviat intensament (o, en defecte d’això, una imitació).
Parlar de moda ompliria pàgines i webs senceres amb múltiples els aspectes antropològics, econòmics, socials, històrics. No obstant això, ens centrarem aquí en la relació moda / art amb tres exemples que donen una idea precisa de fins a quin punt la moda ha calat en la societat actual entrant per la porta gran en una de les més prestigioses institucions: els museus.
Les models i els artífexs que les vesteixen per a desfilar davant el món, els dissenyadors, han aconseguit, des de fa uns anys, estatus de personatge públic rellevant. Qui no ha sentit parlar de Yves Saint Laurent, Dior o Jean Paul Gautier o de Claudia Schiffler, Linda Evangelista o Kate Moss.
Fa molts anys, quan aquest fenomen de visibilitat pública no havia fet més que començar, em va sorprendre a París una exposició sobre la dissenyadora Elsa Schiaparelli en el Museu de la Moda. Vaig aprendre tant amb només una visita a aquella exposició, veient en viu i en directe el treball de Schiaparelli! Va ser una dona creativa i pionera que, al costat del seu amic Salvador Dalí, va calar foc al tout París conjugant moda i art d’una manera irreverent i provocativa. La moda coquetejant amb el surrealisme: ja ningú ho podia parar.
Saltem en el temps a la meva recent visita al Museu Jumex de Mèxic on vaig gaudir d’una cuidada selecció de dissenys signats per Cristóbal Balenciaga, Oscar de la Renda, Elie Saab, Yves Saint Laurent o Valentino amb l’excepcional comú denominador d’haver estat lluïts per la model Naty Abascal. La moda a manera d’homenatge. Ella va ser una de les primeres models a tenir nom i cognom i a convertir-se en musa de creadors. Des dels seus inicis, en 1964, fins avui, la vida de la icònica model ha estat un joc de múltiples miralls, com els que es van instal·lar en l’exposició, que han reflectit tots els aspectes de la moda: art, societat, cultura.
https://www.youtube.com/watch?v=60pwlsnfpou
I mai oblidaré l’exposició itinerant dedicada al músic David Bowie, que va començar a Londres i que vam poder veure a Barcelona el passat 2018. Bowie ha estat l’exemple màxim de la conjunció entre música i cultura. El Duc Blanc va fascinar, dins i fora dels escenaris, amb el seu look androgin i la seva elegància extrema. Sent jove, va ser alumne de l’actor, mim i coreògraf Lindsay Kemp. David Robert Jones va ser un dels artistes més polifacètics del segle XX i XXI i en l’exposició quedava àmpliament demostrat per què va arribar a ser una icona de la moda. A través de la seva eclèctica visió de les arts, va marcar un estil inconfusible imitat per molts, però mai eclipsat. Per a acabar de construir el mite, David va tenir com a parella de l’última etapa de la seva vida a la mítica supermodelo Imán. La seva mort en 2016 no ha fet més que engrandir la seva llegenda. El món de la moda li continua retent homenatge sempre.
Desitjant que el futur ens ofereixi moltes més exposicions com aquestes. Salutacions des de Close Communication.
