El bon acompliment de les nostres professions “comunicacionals” sol implicar un repte diàriament. Algunes s’han vist més “atacades” que unes altres pel vertiginós avanç dels mitjans de comunicació i la tecnologia que tant els ha transformat. En aquest escenari, tenir el do de la paraula, la facilitat de fer-nos entendre i atreure l’atenció dels altres cap al nostre discurs, que ha estat sempre una virtut desitjable, s’ha convertit gairebé, gairebé, en un imperatiu. Especialment, per als qui han d’influir a un determinat públic i convèncer-li d’alguna cosa: la compra d’un producte, la contractació d’un servei o el vot a un partit. Hablar y convencer, així es titulava un vell manual que vaig trobar a casa dels meus pares fa molts anys. (Tenia, per cert, unes gracioses il·lustracions de llenguatge corporal, un tema molt interessant que abordarem, sí, en un futur).
És només a mi o els passa a més persones sentir que cal estar parlant-li a un “públic”, més o menys nombrós, cons-tan-ment? En el treball, en les relacions socials i, sobretot, en les xarxes… explicar experiències, crear històries, tenir un “relat” o una “opinió” sobre gairebé tot està a l’ordre del dia. I, tímids o extravertits, tots ens llancem a exposar i exposar-nos amb major o menor gràcia, major o menor èxit.
És curiós, em feia notar una amiga amb la qual comentàvem aquest tema que, en l’era de les xarxes, les vídeoconferencias i els zooms/teams, pot donar-se la paradoxa que ens acostumem massa a parlar a les pantalles quan, potser, no hi hagi ningú a l’altre costat.
Esperem que no sigui això el que ens succeeixi en el blog de Close. Gaudiu d’un bon mes de març i ens veiem aviat.