Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,
Primavera d’hivern, Primavera d’estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla, verda eternament.
Joan Salvador Papasseit
Diu el poeta coses com que en la vida res és mesquí, que el vi i el sol ens bronzegen les galtes. Que la mar riu a través de les seves ones. Parla el poeta de les primaveres d’hivern i d’estiu per a acabar pregonant que tot és primavera i que, eternament, tota fulla és verda. Ai, els poetes i la primavera: quina meravella de l’etern retorn i del reviure. Des de Neruda que expressava els seus desitjos cap a la seva estimada: “vull fer amb tu el que la primavera fa amb els cirerers”, fins a Valery que veia “el Sol florint com les mimoses”.
M’agraden aquests poemes i m’agrada especialment la idea d’una primavera amagada dins la resta d’estacions de l’any. Perquè si la primavera que coneixem comença el 20 de març i acaba el 21 de juny, en el calendari personal, biològic que regeix els nostres interiors, a voltes, no tot és tan evident.
Els cicles de la naturalesa són fascinants i hi ha certa saviesa ancestral a celebrar-los al mateix temps que intentem sincronitzar-nos amb ells. La sembra, la sega, el guaret, la tala… Però, moltes vegades, els cossos experimenten les seves pròpies estacions i marquen esdeveniments fora de temporada que també necessiten de la nostra atenció. Tenen a veure amb el treball, amb l’amor, amb els estudis, amb la salut, amb els aniversaris, amb les defuncions,… i també amb coses més prosaiques com una mudança, unes obres a casa o un canvi d’armari.
Canviar, mutar, renovar i tornar a néixer és important a les nostres vides. Però tampoc és necessari fer-ho quan ho marqui un calendari o l’anunci televisiu d’uns grans magatzems. La primavera que ha vingut i ningú sap com ha estat és un sonsonete popular. No estaria malament que alguna vegada siguem nosaltres els que decidim, no només com, sinó quan i perquè.
Celebrem la primavera perquè el sol torna a escalfar-nos la pell, perquè les aus, obscures o clares, tornen a cantar, perquè les emocions necessiten brots verds però no ens oblidem mai que si una fulla va ser verda, en el nostre pensament, pot ser-ho eternament.
Pepi Bauló