El temps vola, els dies passen sense adonar-te, sembla que va ser ahir… tantes expressions per a determinar la nostra estranya relació amb el temps. Que llarga es fa una hora quan esperem alguna cosa, que ràpid passa aquesta mateixa hora quan ho estem passant bé. El temps és molt relatiu i encara que no perorarem sobre Einstein, sí que portem a aquesta pantalla unes quantes
reflexions sobre l’ús que fem de “el nostre” temps.
No fa molt hem incorporat de ple al nostre vocabulari el concepte procrastinació que ve a ser la forma que tenim d’ajornar les coses més necessàries i urgents, substituint-les per altres menys urgents i fins i tot totalment inútils. Per a no fer el que toca fer. Manca d’identificació amb el que ens toca viure? Possiblement.
En l’extrem oposat també pot succeir tot el contrari: que desitgem fer les coses massa ràpidament, llevar-nos els deures de damunt per a passar a un altre tema. El que es diu passar pantalla. No tenir paciència ni gaudir del que estem fent perquè ja estem pensant en el següent. El que vindria a ser ansietat.
Ansietat, d’una banda, procrastinació per un altra. I en definitiva l’etern problema: no saber viure l’aquí i l’ara, no voler o saber ajustem al temps present. Segurament hauríem d’aprendre a no anar ni massa ràpid ni massa lent. Amb sons més naturals, rítmics i pacífics. Viure al compàs més bell de tots, el compàs del batec del cor. O del tic tac d’un rellotge antic, el vaivé de les hores, les notes d’un piano i el gir dels planetes. I no som experts en Mindfulness ni en autoajuda. Sincerament, creiem que no hauríem de ser esclaus de la nostra agenda ni posar-nos excuses o autoenganys per a no fer el que devem. Apostem per tenir metes raonables, encara que sense deixar de fixar-nos (alguns)
objectius que ens portin a la superació.
A Close estem convençuts que es pot intentar ser una mica millors cada dia sense la pressió de ser els millors tots els dies.